Dues setmanes des de l'estrena
Vam estrenar el dia 3. Ja hem fet 4 funcions.
Recordo el primer dia, la setmana passada, amb tots els nervis a flor de pell. Vam decidir no assajar perquè crèiem que era millor. I crec que vam fer ben fet. I ens vam trobar a les sis de la tarda i vam viure junts tres hores i mitja de nervis. Molts nervis. Jo no podia parar de preguntar-me si a la gent li agradaria el que havíem fet, si allò o allò altre s’entendria, si aquell desmuntar-ho tot seria bonic, si els aniria bé a ells dos, si estarien còmodes, si necessitarien res. I van obrir les portes i amb la Marina ens vam amagar al costat de l’Uri, el nostre tècnic de llums. I van entrar tots els amics i familiars, alguns dels quals havien sentit a parlar de tot aquell procés. I l’obra es va fer. Una hora. Tot un any en una hora sobre l’escenari. Jo no podia parar de mirar el públic, els està agradant? Sembla que riuen. Ja han tossit tres vegades, serà que s’avorreixen? La gent sembla que està atenta. No es mouen gaire de les cadires, estan concentrats. Si, oi?
I s’apaguen els llums i la gent aplaudeix. Clar, per compromís o perquè els ha agradat? I saluden els actors, i l’Uri i nosaltres. Que estrany. Mai ho havia vist tot així, sempre he estat dalt de l’escenari i entenia aquells aplaudiments, però ara...
I sortim a saludar. Al Porta4 han preparat una mica de cava per celebrar l’estrena. I veig la família que somriuen tots. Us ha agradat? Sí. I començo a acribillar-los a preguntes. I m’expliquen el que han vist, el que han entès, el que els ha agradat, em parlen del text, del cub, del joc d’ombres, de personatges. I també els amics, i el meu xicot. I tots. I a tothom li ha agradat.
Eufòria.
I el dia següent venen amics del món del teatre. Tensió. Avui ja no és com ahir. Segon passe, i el que diuen dels segons passes... I ens critiquen algunes coses. I algunes les acceptem, però d’altres creiem que la nostra aposta és la bona. Està clar que cadascú entendrà l’obra i el que hi fem de forma diferent, nosaltres ho posem sobre l’escenari i cada persona escull què vol endur-se, que li ha agradat, que no, que faria diferent. I cadascú ho interpreta com vol. I és fantàstic que d’una obra en surtin tantes. Però, és clar, hi ha coses que no acaben de ser prou rodones, i les canviem, i ens plantegem coses, i hi ha comentaris que et fan pensar molt més que d’altres, que et fan replantejar moltes més coses, ja no de l’obra, del procés, del final que hem obtingut, del que volíem, del que hem perdut, del que hem guanyat, del que no s’hauria d’haver oblidat, del que és nou, del que ja s’ha vist.
Però quan s’ha d’acabar tot aquest procés? Quan deixar de plantejar i replantejar? Quan saber que el que fas no ho estàs fent perquè els altres diuen? O perquè a algú no li ha agradat i li dones molt valor al que opina? Quan saber que el que tens diu el que tu vols dir? Com ho vols dir?
És difícil, però és fantàstic. Quan surts i a la gent li ha agradat. I t’ho diuen. O ho veus. Veus que xerren, que comenten, que es pregunten coses, que et comenten coses que no sabies que hi eren, que veuen el que no has vist. Tot això és fantàstic.
I quan estic al final de la platea i veig la Berta i en David, entenc coses que no havia entès, veig coses que no havia vist, em pregunto el que no m’havia preguntat. I ho miro tot, i penso que és increïble que ho haguem fet entre tots, que el que ensenyem sigui nostre, i hi estiguem tots allà una mica. Que haguem fet una obra i que la gent la gaudeixi (en molts casos) i n’opini.
