Dubtes i finals
Recta final. Però de debò. Estrenem en 2 dies.
Escric això i tinc por. Perquè és la feina de tot un any. Fa por que la gent no entengui què vols explicar, o com ho vols explicar. Fa por que no t’hagis sabut expressar, que tot el que has fet no serveixi, que hagis perdut la perspectiva.
Última setmana d’assajos. I no va començar bé. Va començar semibé (si em permeteu la ‘broma’). Molts nervis, coses que queden per tancar, decisions que s’han de prendre, renúncies pròpies. Reconec que durant el primer assaig d’aquesta setmana vaig tenir petites temptacions de deixar-ho anar tot i vaig tenir ganes de deixar de decidir, de parlar, de debatre i de donar mil voltes a tot, vaig tenir ganes de dir ‘això no m’agrada’ i creuar-me de braços. Però no es pot, estem a dos dies. I m’ho miro i penso que encara tenim uns dies, que no els podem perdre!
El procés ha sigut molt difícil. I no són només assajos, en el meu cas també és mantenir el web actualitzat, facebook, instagram, fer un dossier de premsa (gràcies Mayca), parlar amb el teatre i, és clar, estar als assajos, fer un paper que no controlo, llegir, veure, escoltar, preguntar i aprendre. I jo vaig arribar una mica cansada a dilluns. Com si necessités una mica més de desconnexió de tot, però ja no podia ser. S’havia de tirar endavant. I durant les primeres 10 hores d’aquesta setmana he dubtat molt que pogués. Ha servit tot això? Té sentit tot el que hem fet?
Però després t’hi pares, t’ho mires, i tens un amor per allò que has creat que és difícil d’expressar amb paraules.
I just aleshores, quan dubtes, quan estàs cansada, la Berta ens fa arribar un missatge de la Paquita: ‘no puc assegurar que triomfeu, però on sou ja és un triomf, i que tingueu els collons de fer-ho i arriscar-vos ja és un triomf, això no us ho treu ningú’. I, clar, qui li diu a la Paquita que no té raó. I és que la té. I tant! Estem aquí i hem currat molt. I hi hem posat molt, moltes hores, molt coneixement (i desconeixement), moltes inquietuds, moltes discussions, moltes fulles de llibretes, molt provar i provar i molta tela a tot plegat. I hem matinat, hem no dormit, ens hem discutit, ens hem deixat de parlar, hem començat a no ser amics, ens hem tornat a fer amics, hem creat, hem taladrat fustes, hem cosit ‘clinxins’ fins a l’infinit.
La Marina ha creat, dibuixat, cosit i rigut i plorat alhora. La Berta ha sigut actriu, directora, assessora, creadora, i s’ha entès i discutit amb en David que ha sigut actor, director, creador, assessor i s’ha entès i discutit amb la Berta. I jo he anotat mil coses, m’he enfadat, he aplaudit, he escoltat, he discutit, he ignorat, he recollit, he sigut escoltada, ignorada, discutida i acceptada. Tot des del final de la platea. I ho hem agafat tot i hem fet una obra de teatre. Hem parit una obra. I ho hem fet entre els quatre!
I fem llums, i ve l’Uri i es fica en aquesta forma de treballar, i porta una espècie de pau i bon rotllo. I la Laia ens fa tres cartells i ens diu que escollim. I m’ho miro tot i penso que ha sigut difícil. Però ha sigut molt enriquidor. I tenim Semidéus. Ho llegeixo i no ho acabo de creure. Els amics de teatre hem fet una obra.
Tenim una obra de teatre. Una obra nostra, dels quatre. Programada en una sala a Barcelona. Estrenem dissabte.
Quins nervis.
