Vestuari 2x6
El text del David em fa pensar que els personatges amaguen coses. Sento que parla d'una recerca en la primera lectura, però hi ha una fredor que recorre tota la obra. Després, en una altre més profunda, hi noto els matisos, les moltes coses de les que pot parlar, però ja tinc un esbós al cap.
Des del principi, vaig voler realitzar un vestuari des de zero, fugint de buscar en botigues de segona mà unes peces “acceptables”, que ja tenien la història d'alguna persona al damunt.
Volia introduir el vestuari, com l'element de creació de personatges que és, però formant part d'un tot, d'un conjunt estètic, d'aquesta idea general, aquest minimalisme que impregna la dramatúrgia, els personatges, la escenografia i dissenyant les peces que principalment permetessin a actor i a espectador entendre els canvis entre els personatges. La superficialitat ha volgut ser el el joc del vestuari. Cada peça ens diu de cada un dels personatges, però és geomètrica i poc orgànica, com ho són aquests en aparença.
Així, pensar en peces que al transformar-se o superposar-se creessin els 6 personatges només a sobre de dos cossos, dues cares, dos actors va esdevenir la complicació del procés, passant per entendre un vestuari molt concret, amb aquells colors i no uns altres, amb unes peces que concentraven tants personatges, amb dos actors sempre en escena, i partint d'un pressupost molt ajustat.
Els colors utilitzats volien diferenciar la calidesa i la fredor dels espais on es troben aquests, i com s'intercalaven a les escenes.
Més tard, decidim no identificar personatge per color, sinó que aquests parlin del joc d'ells mentre evolucionen, dubten, i descobreixen coses, i que es barregin a mida que avança l'obra, per saber que no tot és el que mostren els personatges i que el camí decidit a recórrer, no té perquè acabar com esperàvem.
Finalment però, algunes peces van patir alguns canvis (més per llibertat de moviments que per replantejament de personatge), i entre unes quantes proves de vestuari, unes quantes proves de tints i quasi el doble de confecció, el resultat s'apropa força a aquell imaginari de la perfecció que hi ha al meu cap, que l'idealitza a vegades, el sent com una elevació dels personatges i el crea amb tota l'obsessió, i que només coneix qui ha viscut algun cop, un procés de creació.
