Produïnt (?) una obra
Resulta que ara deu fer casi un any, la Marina i jo vam parlar de fer una companyia teatral. Però no podia ser qualsevol companyia, sinó una amb els de teatre.
Perquè en David, la Berta, la Marina i jo som el grup d’amics que quan sortim i ens pregunten ‘amb qui has quedat?’, tots 4 contestem ‘amb els de teatre’.
I és que quan vam parlar d’allò ja fa un any, hi havia hagut un intent de fer el mateix ja feia temps. Però no era el moment. I els moments són clau.
La cosa és que un dia, a casa meva, els ho vaig dir. A en David, mentre agafàvem cerveses de la nevera. I a la Berta, enmig d'una conversa que no tenia res a veure amb allò. I els dos van dir que sí. Així de fàcil, que sí, que a ells també els venia molt de gust.
I és que a tots 4 ens agrada el teatre, ens agrada tant, que ens hi dediquem.
I vam començar a fer una obra. En David ens va enviar un text que va escriure. Un joc per a dos actors. I el vam llegir. Recordo que la Berta el va treure un dia a la platja i vam començar a llegir. I ens va agafar aquell no-sé-que de quan et donen una cosa que tens moltes ganes de fer. És un text tan David.
I vam començar a assajar. A on? A molts llocs. A Barcelona, a les nostres cases, als terrats, a Badalona, a les Planes d’Hostoles, a on fos. I fèiem treball de taula i discutíem, pensàvem i parlàvem a tots aquests llocs, i, sobretot, a molts bars.
‘Però que faig amb això?’ em deia. Em sentia com responsable del projecte. I tots en som, però jo m’hi sentia una mica més, com perquè vaig verbalitzar en aquella conversa amb la Marina que tenia ganes de fer això, i també perquè era la productora i tots confiaven en mi. I no només això, volia que algú ens donés suport, perquè amb una mica de recolzament tot seria més senzill i més de veritat.
I van aparèixer les residències artístiques davant nostre. Havíem de construir un discurs sobre el que estàvem fent. Què era, com era, qui érem, què volíem. I de cop, tot va ser molt senzill, perquè sense haver-ho parlat, tots sabíem tot això. Ens calia posar-ho bonic, fer uns quants números i creuar els dits.
No negarem que hi va haver alguna decepció, però, de cop, va aparèixer el Porta4. Ens vam reunir, i va ser tot molt senzill. Vam quadrar agendes i ja està. Teníem el suport d’un teatre, teníem on assajar i seguir el procés i teníem on estrenar. I vam passar la nit celebrant que teníem tot això.
Genial, no? Sí, però vam haver de parar tot el procés un temps, perquè crear des de zero desgasta molt. I nosaltres érem amics. I tot això, ajuntar quatre caps, quatre maneres d’entendre el teatre, o part del teatre, quatre maneres de veure el món, quatre maneres de tot, al final són moltes maneres. Suposo que el teatre se’ns estava menjant. A nosaltres! ‘Als de teatre’! Però sí, vam parar. Recordo que casi tots en algun moment m’ho havien dit, però jo no volia. Fins que ho vaig acceptar, ‘Sí, hem de parar’. I aquesta conversa també la recordo. I va ser difícil. Però la vam tenir. I en vam tenir moltes més on ja no parlàvem de teatre, sinó de nosaltres.
I va arribar el juny. I la residència es va activar. I nosaltres amb ella. I l’obra. Semidéus.
Primer, vam quadrar agendes. ‘Em faig un calendar amb els vostres horaris’. Vam posar colors a cada cosa. I la meva es va esborrar. Sí, la tecnologia a vegades et mata. En David me l’envia.
I des del teatre ens donen hores d’assaig. I no totes coincideixen amb les nostres.
Reunió de nou. Ara els horaris són més difícils. La Berta té bolos i roda una peli. En David volta per les Espanyes. La Marina fa l’art i el vestuari d’un curt. Jo teballo tots els matins i participo en un curt també.
Tanquem horaris de nou. Ara amb tot ben coordinat i pensant en el que ens diuen del teatre.
I tot s’ha accelerat. Fes una pàgina web (‘La mireu i em dieu què us sembla?’), Facebook (‘Convideu als amics, que jo els dic coses i contesten 1 de cada 5, semblo una estadística dolenta), Instagram (‘Marina, com dius que va això? Aquí tenim followers, no? I d’on els trec?’). I faig un altre calendar. Amb mil colors i coses per fer. Ara una publicació, ara una reunió, assajos, una sessió de fotos, unes gravacions, he de parlar amb uns nens i els seus pares... a veure si surt tot.
‘Elena, jo no sabia que calia fer tantes coses’.
Benvinguts a la producció!
