Mostrari
Assajar una obra és veure les persones que conformen l'equip en totes les seves facetes, és veure-les en un mateix dia, en unes poques hores, exultants, cansades, tristes, delirants, resignades, optimistes, agres, simpàtiques, amables, desagradables o absents. Si les coneixes suficientment, pots haver vist tots aquests cromos però durant, mínim, un any.
Però ficció i realitat confabulen per desplegar davant teu tota la panòplia d'emocions de què són capaços els teus companys però en un dia. Com si es tractés del mostrari d'un venedor a domicili. Poques pàgines i molt concretes i contrastades. M'imagino enviant el vídeo en una nau espacial, per als veïns extraterrestres: "Dins nostre, amics verds, hi ha tot això. Normalment es troba amagat però doneu-nos uns focus i una data d'estrena i veureu focs d'artifici."
En sortir de l'assaig, he comprès que Lara, la secretària del teatre, que es passa el dia a l'oficina, ha assistit, gràcies a les reduïdes dimensions de la sala, a un espectacle paral·lel, o millor dit, al Gran Espectacle.
Quan arribes a casa el blanc de les parets, els pocs mobles de l'habitació, la petita gana que tens: tot sembla insignificant al costat de la varietat, el color i la intensitat de tot el que has viscut al teatre. Aleshores et poses les vambes i corres, per exemple, fins al cim de Montjuïc. Els arbres de nit són l'antítesi perfecta d'aquesta jornada escènica.
