Acabar
I arribem al final. S’ha d’assajar el final: les intencions del text, els moviments, la llum. S’ha de triar quin grau d'obertura o tancament tindrà. Un repte. Acabar sempre és difícil. Decidir que ja s'ha dit tot és de les coses més terribles a les que s'ha d'enfrontar un creador. Durant l’obra podem relaxar la tensió, podem fins i tot oblidar-nos de certs paràmetres i lliurar-nos al simple fluir de les situacions, dels personatges o dels espais. Però al final, sempre, invariablement, torna la por. La por a haver oblidat parlar d’allò que originàriament es volia parlar; la por a haver divagat; la por a la buidor. I aleshores tot es posa seriós, solemne. I adoptem la postura amb la qual volem ser recordats. “Aquest, senyores i senyors, és el títol, el quid, el lema, el tema de tot plegat, si els hi pregunten què han vist, diguin que han vist això”. Com aquell heroi que, embruixat pel malvat de torn, nota com es va congelant i posa un genoll al terra, aixeca l’espasa i tanca els ulls. Així l’han de recordar i representar les generacions que vindran. Així i de cap altra manera. S’ha convertit en una rotonda. A una setmana de l’estrena, constato que és difícil acceptar que s’han tocat temes diferents dels que es volien tocar; és difícil acceptar que s’han arribat a conclusions que difereixen del que creiem que pensem; és difícil posar en mans del públic la paraula final; és difícil donar més importància a l’experiència del públic que a la del creador; és difícil dissenyar una estructura amb aire, amb marge suficient. Perquè els artistes creiem que el que pensem quan no creem és interessant, que té valor, que són vàlids els continguts que fredament redactem en programes i dossiers. I potser sí. O potser no. Em temo que potser el valor de l’artista és molt més humil però no per això menys important: jo diria que no radica en el que fa sinó en el que deixa fer, no pas en l’espai que omple sinó en el que buida.
