Pura anarquia!
En aquest projecte he viscut el procés de creació més complicat en què havia estat mai. Com a actriu, sempre he estat en projectes on hi havia una figura molt clara de director, per a mi aquest és com un ser tot poderós amb qui confies plenament i té la valentia de decidir què funciona i què no funciona en escena. A la nostra companyia, que és una mica anàrquica, no acaba d’anar així l’estructura piramidal. Des del primer moment vam dir que tots ens posàvem en tot i tots opinàvem sobre tot (com ja hem anat explicant en aquest blog), fet que a mi no em feia sentir massa còmoda. Perquè sí, som amics, ens coneixem perfectament, podem discutir sobre qualsevol tema durant hores, tenir opinions totalment diferents i tot això, però a l’hora de discutir o opinar sobre el que s’ha convertit en la nostra primera obra m’aterroritzava, no em veia capaç de poder aportar res interessant, no creia que estigués al nivell. Probablement perquè sempre he estat del tipus d’actriu que creu que el que diu el director va a missa, i si no estic d’acord amb les seves decisions m’ho hauré de muntar per a què em semblin bé i així poder aconseguir el que em demana.
Doncs aquí no va així, i m’he trobat bastant desemparada durant el procés creatiu, però amb el temps i a força d’assajar, parlar, assajar, parlar una mica més, assajar i seguir parlant, de cop i volta m’he trobat comentant amb el David com crec que pensa el seu personatge, donant idees a l’Elena sobre com es podria muntar una escena difícil, inclús alguna vegada m’he atrevit a dir “ no, no, per aquí no anem pas bé!”.
La part difícil ara és tornar a ser actriu i prou, perquè a la que comences a pensar des de fora, quan també estàs a dintre, és molt complicat no anar constantment més enllà. Sort en tinc de tenir un “orden en la sala” de l’Elena just a temps per a què em baixi de la parra i em concentri només en el que està passant en escena, que al final és el més important.
