Mirar-ho des de fora
El procés de creació de Semidéus ha sigut, per dir-ho d’alguna manera, complex. Aquesta setmana quan ens hem hagut de plantejar el cartell i el programa de mà, en David ens ha proposat que a direcció no hi poséssim cap nom, sinó un “és complicat”.
I és que és complicat.
Tot el procés ho ha sigut. Poc a poc ens hem organitzat junts, tots hem participat de tot. Els assajos a vegades s’han convertit en converses sobre com fer un tros d’una escena, sobre com vèiem un personatge, sobre com s’havien de moure els actors en escena, sobre què li passaria a l'escenografia. Tot es parla, es debat i es comenta. Òbviament això ens ha requerit molt de temps, un temps del que gairebé ningú mai disposa però que nosaltres ens hem donat. I és que fa molt de temps que estem amb tot això. I és que aquest temps l’hem necessitat no només per a poder crear, sinó per aprendre a organitzar-nos i a treballar així.
No érem un càrrec i prou, una mica, tots hem acabat sent tots els càrrecs. I quan els actors estan fent d’actors, jo m’ho miro des de fora. I els dic si funciona o no. I ells em discuteixen o no. O només discuteix un. O discuteixen entre ells. I són discussions sanes i enriquidores (i també n’hi ha que no són cap d’aquestes dues coses, no ens enganyem). I si fas això i després parles? I si no ho dius així? I si penses que? I a tu així et funciona? Jo no ho veig així. I si provem això? I si acceptem això que ens estàs venent, ens acceptes la nostra anada d’olla? I si? I si? I si?
Però aquest procés, aquest anar fent, anar trobant el lloc dins la companyia, aquest aprendre a organitzar-nos ha sigut molt interessant. Jo he aprés molt, de mi, de la meva feina, i d’ells, de com són i de com treballen.
M’ho estic passant molt bé. És molt difícil. Som molt amics però treballem molt diferent i hem optat per un procés complex i lent. Jo tinc l’esperança que la propera obra serà més senzilla perquè haurem establert com treballar, perquè sabrem més com fem les coses nosaltres i com les fan els altres.
I mentrestant encarem les últimes dues setmanes de tot això. D’una obra que fa un any que ens acompanya i que encara ningú ha vist. Tampoc nosaltres.
