Uns vídeos que ens hem inventat
Des que vam començar la residència estic bastant capficada amb el tema de la difusió, de donar-nos a conèixer, que la gent sàpiga que existim i que estem fent Semidéus, que som La Meybes i que fem un tipus de teatre concret.
Així que una mica amb el que he après aquests últims anys de difusió i comunicació i amb el que he vist que els altres fan, he rumiat unes publicacions, uns vídeos, unes fotos, i he intentat cobrir tots els fronts que estan al meu abast ara per ara.
I en això m'hi han ajudat tots.
Ens hem inventat uns vídeos, que estan a punt de sortir del meu ordinador amb una periodicitat pensada (que espero que serveixi per a alguna cosa). I hem anat a la colònia Güell a una casa encantada (és clar, en aquesta obra no podria ser d'una altra manera) a fer unes fotos on sortim bastant guapos i que ens han de servir per fer difusió.
Els vídeos començo a tenir ganes d'ensenyar-los a la gent. No són res de l'altre món, però com que ha sigut una cosa que he maquinat, em fa il·lusió. Tots hi han dit la seva i la Berta hi ha afegit una part final que va perfecta si pensem en com és l'obra.
Promocionar una obra de teatre és una espècie de quimera. Potser sembla que exagero, però per a nosaltres, que comencem a treure el cap com a companyia, és tot bastant difícil. No tenim accés als mitjans de comunicació, on no ens coneixen i als qui encara no podem oferir res que considerin noticiable o ressenyable. Ara, que encara no hem portat l'obra a escena, ara que encara no l'hem estrenat, estem intentant que ens conegui el públic, i que sàpiguen que existim entre totes les coses que ja saben que existeixen.
I és difícil, molt difícil.
I hem posat els nostres cervells a funcionar més enllà de l'obra. I tots escrivim, pensem, ideem, i maquinem. I tots esperem que això funcioni. I jo oculto la meva por a una platea buida. Perquè pots fer una obra de teatre innovadora, interessant, que qui vingui consideri que té quelcom únic, que és bona. Però pots no arribar a la gent que el negoci necessita que arribis i aleshores el que fas, com penses el teatre, com el sents, el que vols explicar i com ho vols fer sembla que no pugui existir. I això et porta a una espècie de tristesa estranya contra la que cal lluitar.
I això fa por. Fa vertigen.
Si arriba aquest moment, no tinc cap dubte que tots quatre ens farem encara més conscients que el que fem és el que volem fer, i creurem en aquest projecte, en això que tant ens ha costat i que tantes ganes tenim de fer, que tant ens ha ensenyat i que tantes ganes tenim de mostrar. I aleshores farem una altra obra. I després una altra. I una altra. Perquè el teatre en què creiem, el teatre que ens agrada, que ens permet parlar i expressar-nos ha de tenir un lloc, i nosaltres farem tot el possible per trobar-l’hi.
