Reflexions gràcies a unes braves
Avui ens hem trobat per assajar. Però no ho hem fet. Estàvem tan cansats d'altres coses que sense dir-nos-ho ens hem adonat que l'assaig d'avui no ens serviria. I ja fa temps vam aprendre que això no tenia sentit (potser el moment i com ho vam aprendre pot ser el motiu d'una altra entrada en aquest bloc).
Ens hem organitzat. De tant en tant ho fem i pensem que ja està. Però sempre passen unes setmanes i ens reorganitzem de nou. Crec que és fantàstic que sigui així.
Quan ja ens hem organitzat decidim demanar unes braves. Però no en fan. I canviem de bar. I de conversa.
Però al final és teatre.
Com s'actua? Cal saber d'on ve i on va el personatge? Podem senzillament dir el text i que el públic entengui el que volem dir per com diem el text? Cal que el personatge tingui un passat?
Conèixer el personatge t'ajuda a què no sigui abstracte. Muntar tota la vida, les intencions del personatge, posar-se en el paper del PÚBLIC. Saps, 'les grans obres d'art, s'han fet creient en l'espectador', em diu. L'actor és part del muntatge. El personatge té un arc que no és el de l'espectacle. Jo confio en els actors, són ells que no confien en l'espectacle.
'Si a l'actor el tranquil·litza saber coses del seu personatge, jo li ho dono'. Si això el fa actuar millor, perquè no fer-ho. L'actor és una peça més del tot. I li ho dic, així (més o menys).
Jo també.
L'actor tendeix a copar tot el procés creatiu, sense confiar en la resta. Em diu.
Doncs, fem-li entendre que és tot el que va junt. Ell i l'espectacle. Però per què negar-li el que necessita? Què li ho neguem a la resta de l'espectacle?
Somriem tots. I mengem braves.
